dimarts, 31 de gener de 2012

Llegenda de Figaró-Montmany i Puiggraciós

Castell de Montmany
El municipi Figaró-Montmany compta amb tres llocs importants: el poble de Figaró, que és travessat pel riu Congost i es troba a la vall que formen la part occidental del Montseny y els Cingles de Bertí; el castell de Montmany, situat de forma paral·lela als Cingles de Bertí i que data del segle XII, encara que es creu que tingué un origen romà; i el Santuari de Puiggraciós, situat en un turó. A aquest turó hi hagué antigament un poblat ibèric i encara avui hi podem trobar algunes restes, i el santuari, que s'alça uns cent metres sota el cim del turó, fou construït al segle XVIII, al lloc on suposadament es trobà una imatge de la Mare de Déu. El castell, de planta rectangular i molt malmès, es troba sobre un turonet, i formà part de la defensa de la vall del Congost, igual que d'altres castells, com el de Tagamanent, Pedralba o Rosanes. És possible arribar amb cotxe tant al Santuari de Puiggraciós com al castell de Montmany, tot i que existeix també la opció de fer excursions a peu, com per exemple sortir del Figaró, pujar per camins fins al castell i arribar finalment al Santuari de Puiggraciós, per acabar o bé als pobles de La Garriga o L'Ametlla o per tornar al Figaró.

Vivia a Can Romaní, a Montmany, un home anomenat Aleix, molt vell, tant, que els més ancians del poble ja el recordaven vell quan eren petits, però alhora era també molt fort, i aquesta conjunció era cosa de meravella i tothom al poble pensava que era un bruixot i que havia fet un pacte amb el dimoni.

L'Aleix feia cas omís de les parleries de la gent, i sabia que mai li podrien fer mal, doncs sempre anava acompanyat per uns gossos grans que començaven a bordar tot just algú se li apropava i tothom li tenia por i els nois fugien espantats quan el veien venir.

Vista del Figaró, amb el riu Congost
L'Aleix tenia reserves de menjar al soterrani de casa seva i menjava sempre sense privar-se de res, com un marquès, encara en temps en els quals la gent havia de menjar pa florit i beure vi agre perquè era l'única cosa que hi havia. Més d'un cop havien pensat els habitants del poble en assassinar-lo o en robar-li la collita, per així poder alimentar els seus, però la por que inspirava l'Aleix els dissuadia de posar en pràctica els seus pensaments.

Un dia, de cop i volta, l'Aleix desaparegué, i la veu corregué pel poble fins a tal punt que no es parlava d'una altra cosa, de tal manera que, prenent les precaucions necessàries, la gent del poble anà a Can Romaní per descobrir què li havia succeït a l'Aleix, però quan arribaren descobriren que la masia estava buida completament i no en restava res, ja fóren animals o mobles, i semblà que tot s'havia evaporat.

D'ençà d'aquell dia la gent no tornà a saber res de l'Aleix en molts mesos, fins que un dia un pastor de Can Sunyer assegurà que l'havia vist entre les alzines més altes d'un bosc, però ningú el cregué després de saber que tot allò existent a la masia propietat del bruixot s'havia esfumat.

Però uns pocs dies després un porquer també digué que l'havia vist pel serrat de Puiggraciós; alguns dies més tard un altre pagès també el veié, i així successivament fins al punt que tothom havia vist l'Aleix, i alguns fins i tot coincidien en haver-lo vist a dos llocs diferents a la mateixa hora. Tot i així, ningú no sabia on podia viure, doncs la seva masia continuava buida.

A alguns veïns se'ls ocorregué que potser vivia a l'església, que ja feia un temps que estava abandonada, de manera que, armats amb garrots per si calia fer front l'Aleix, anaren a comprovar-ho. Però pel camí el veieren dirigint-se al Puiggraciós, i entre tots decidiren finalment fer el que no havien gosat fer anteriorment. Pensaren que primer colpejarien els gossos i els farien fugir, per després enfrontar-se amb l'Aleix.

Vista d'un edifici del Santuari de Puiggraciós
No obstant això, mentre debatien l'Aleix els havia vist i s'havia apropat a ells. Els veïns gairebé no cregueren el que veien: l'Aleix anava sol, amb unes barbes llargues, molt malament vestit i, sobretot, molt brut. L'Aleix parlà i els demanà per caritat una mica de diners per poder comprar menjar, ja que feia dies que no tastava res. Els veïns, penedits de les seves vils intencions cap a aquell pobre home, li donaren el que portaven i s'apiadaren d'ell quan s'acomiadaren.

L'Aleix, mentre s'allunyava, somreia, doncs havia obtingut el que volia: fer creure a la gent del poble que era molt pobre, de manera que mai més ningú gosaria demanar-li diners, i no parlarien malament d'ell ni planejarien assassinar-lo.