diumenge, 23 de desembre de 2012

Llegenda de Sant Miquel del Fai


Vista del santuari als cingles, amb la carretera per sobre
Sant Miquel del Fai és un santuari que es troba situat als Cingles de Bertí, al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental. Fou en els seus inicis una església cristiana dedicada a l'arcàngel Miquel, i posteriorment es reconvertí en monestir, funció que tingué des del segle X al XVI. Es pot arribar en cotxe des de Sant Feliu de Codines i a peu des de Riells de Fai. És un excel·lent lloc per realitzar excursions, en les quals es pot gaudir de les vistes dels Cingles de Bertí, plens de vegetació, i de la vall del Tenes, amb diversos salts d'aigua, essent possible visitar també en la mateixa passejada llocs emblemàtics, com el castell de Bertí. L'entrada al recinte del santuari, emperò, no és gratuïta.

Segles abans de la nostra era, la vall del Tenes era un lloc habitat per adoradors de la deessa de l'amor, Venus, els indrets preferits dels quals per residir-hi eren o bé el mar, insondable, infinit; o bé les muntanyes verges, plenes de boscos, torrents, gorgs i salts d'aigua. Així doncs, l'entorn dels Cingles de Bertí era un emplaçament ideal per a aquests adoradors de la dea, de manera que era habitual veure córrer per aquestes contrades homes i dones nuus, fades i nimfes, tots embriagats de l'amor insuflat per Venus.

Un dels salts d'aigua que poblen de la zona
Però després de la mort de Crist a la creu els seus seguidors començaren a difondre la paraula del Senyor per tot l'Imperi Romà, per tal de netejar-lo de paganisme i que els seus habitants poguessin abraçar la vertadera fe.

Aquests primers cristians, al límit de l'extenuació degut a les persecucions per part de les autoritats de l'Imperi de les quals eren víctimes, trobaren un mur insondable en la seva tasca de propagadors del cristianisme a la vall del Tenes, plena d'éssers immortals.

D'aquesta manera, l'arcàngel Miquel, el de més alt grau d'entre tots els arcàngels, hagué d'encarregar-se personalment de la purificació de la vall del Tenes. Així doncs, equipat amb una armadura de general romà, per darrere la qual emergien les seves lluents ales angelicals, i armat amb l'espasa i la llança, baixà dels cels als Cingles de Bertí amb l'objectiu d'eradicar l'adoració a la deessa Venus i difondre la paraula vertadera.

Vista del paisatge característic dels Cingles de Bertí
L'arcàngel convertí homes i dones dirigint-los dolces paraules plenes de fe; no obstant, aquells qui es trobaven tan posseïts per l'amor de la dea que era impossible que en algun moment de la seva vida es convertissin, eren travessats per la seva llança o tallats per la seva espasa. Finalment, l'arcàngel s'enfrontà a les nimfes i fades que poblaven la zona. No podien ésser convertides al cristianisme, ni tampoc podia donar-les mort, doncs eren immortals, de manera que l'arcàngel decidí enfonsar-les al fons dels gorgs. En acabada la seva feina, l'arcàngel tornà als cels, a esperar el dia del Judici Final, en el qual serà jutge.

Els conversos, agraïts a l'arcàngel per haver-los alliberat del paganisme i portat la salvació i la vertadera fe, construïren una església dedicada a ell, presidint tota la vall, a la qual també donaren el seu nom.

Però les nimfes i fades continuen encara en vida al fons dels gorgs, i els seus cants es poden escoltar les nits de Lluna plena, tractant d'atreure l'atenció de qualsevol que pugui escoltar-les. Si algú s'apropa als gorgs i intenta ajudar-les, és arrossegat al fons per sempre més, amb elles.

dimecres, 29 de febrer de 2012

Llegenda del cromlec de Pins Rosés

Vista del cromlec de Pins Rosés
El cromlec de Pins Rosés, també anomenat Pedres del Diable, és un petit conjunt megalític que es troba dins d'una depuradora d'aigües, en el límit dels termes municipals de Cardedeu, La Roca del Vallès, Llinars del Vallès i Santa Agnès. Es creu que en el lloc en el qual s'alça el cromlec hi hagué antigament un hostal de viatgers, donat que era un lloc de pas de la Via Augusta. Avui dia apenes resten unes pedres del cromlec, i és possible visitar-lo dins de la depuradora d'aigües demanant permís prèviament per telèfon.

Una tarda tempestuosa entrà a l'hostal un jove ric molt ben plantat, doncs era impossible continuar fent camí amb tal aiguada. Només travessar la porta, l'hostaler, un home no del tot vell, se li abalançà a sobre i li posà una manta per tal que s'eixugués la roba completament xopa que portava a sobre i, a continuació, li oferí molt amablement i amb bones paraules una habitació, la millor de totes, i el jove, el qual no tenia mancança de diners, acceptà sense pensar-s'ho, donant per finalitzada aquella jornada de viatge.

La tempesta no cessà en tota la tarda i essent ja hora de sopar, el jove acudí al menjador comú per tal de portar-se alguna cosa a la boca. Mentre menjava, i en un moment en el qual els amos no es trobaven al menjador, una minyona molt bella, d'ulls verds i cabell ros, se li apropà i, amb timidesa, li anuncià que moriria aquella nit. La minyona volgué donar-se la volta i marxar però el jove l'agafà amb decisió pel canell i li digué:

- Per què dieu això? És que per ventura sou endevina i veieu el meu futur? Si és així, bé em podríeu dir de què moriré, per tal de poder evitar la mort, si és que m'és possible.

- No sóc pas endevina, jo, però sé que aquesta nit morireu – respongué la minyona, abaixant els ulls a terra i evitant mirar el jove.

- Si no sou endevina, com podeu saber que moriré aquesta nit? - preguntà el jove, molt intrigat -. O és que potser voleu fer mofa de mi? Perquè si és aquest el cas, no us ho perdonaré – digué el jove, una mica irat pensant que potser tot plegat no era més que una broma.

- Déu em guardi de fer mofa de la mort! - exclamà alarmada la jove i, llavors, molt nerviosa i espantada, sense pensar, gosà seure's al costat del noi i, amb veu baixa, continuà parlant -. Si dormiu aquesta nit al llit de la vostra habitació morireu perquè els amos us mataran. Cada cop que un client ric ve a l'hostal, el fan dormir a la mateixa habitació i aprofiten per assassinar-lo durant la nit i quedar-se la bossa amb els diners; el cos del difunt serveix de menjar per als clients del dia següent – el jove retirà el seu plat immediatament després d'escoltar aquesta última frase.

- I per què m'ho expliqueu a mi i no li ho heu explicat als que han passat abans de mi i que ja estan morts? - preguntà el jove.

- Perquè mai he tingut valor per desobeir els amos, però en veure-us a vos, tan bell, no he pogut suportar el pensament de que demà sereu mort – respongué la minyona.

- Per tant, hi ha alguna manera de sobreviure, pel que em dieu? - preguntà el jove.

- Si us la faig saber, els amos sabran que els he traït i seré jo qui passarà a ser el dinar del dia següent – replicà la minyona.

- No pensava pas deixar-vos aquí, si sobrevivia, més aviat al contrari, pensava proposar-vos que fugíssiu amb mi un cop la tempesta hagi amainat, i fer-vos la meva dona. Així doncs, voleu casar-vos amb mi? - proposà el jove. La minyona acceptà assentint amb el cap, plorant, pensant que per fi podria sortir de l'Infern en el qual vivia.

- Per continuar viu aquesta nit, us explicaré el que heu de fer – digué la minyona, més tranquil·la -: sota el vostre llit trobareu un cadàver, el qual heu de ficar sobre el llit, ben tapat amb mantes per tal que l'enganyifa no es descobreixi, i vos us heu d'amagar sota el llit. Pel matí, haureu de partir ben d'hora i jo, com a dona vostra, ja us estaré esperant a la porta.

Acordaren, doncs, veure's al matí, abans de trenc d'alba. El jove tornà a la seva habitació i, evidentment, trobà un cadàver sota el llit, i el col·locà a sobre, amagant-se sota ell mateix.

Una fita que es troba al mateix indret
Vetllà durant hores despert sota el llit, il·luminat només per la llum dels llampecs que entrava per la finestra fins que, essent ja nit tancada, un tallant que penjava del sostre caigué sobre el cadàver, tallant-lo en dos meitats.

Abans de la primera llum del dia el jove es trobà fora amb la minyona i, sota una pluja fina, suportable, que res tenia a veure amb la pluja del dia anterior, els dos fugiren cap a la població més pròxima, per tal d'avisar les autoritats competents del que succeïa a l'hostal.

Aquestes, en assabentar-se, es presentaren a l'hostal i trobaren les evidencies esmentades pel jove i la minyona, de manera que detingueren els hostalers i enderrocaren el local. Amb el cromlec es marcà el lloc on es trobava el llit dels assassinats.

Des de llavors, es diu que cada any la nit de Nadal surten del cromlec les ànimes de les víctimes i es posen a córrer i a ballar en rotllana sense pronunciar ni un mot, enmig d'un soroll de fons d'espetec d'ossos, que són els dels seus esquelets, enterrats sota el cromlec.

dimarts, 31 de gener de 2012

Llegenda de Figaró-Montmany i Puiggraciós

Castell de Montmany
El municipi Figaró-Montmany compta amb tres llocs importants: el poble de Figaró, que és travessat pel riu Congost i es troba a la vall que formen la part occidental del Montseny y els Cingles de Bertí; el castell de Montmany, situat de forma paral·lela als Cingles de Bertí i que data del segle XII, encara que es creu que tingué un origen romà; i el Santuari de Puiggraciós, situat en un turó. A aquest turó hi hagué antigament un poblat ibèric i encara avui hi podem trobar algunes restes, i el santuari, que s'alça uns cent metres sota el cim del turó, fou construït al segle XVIII, al lloc on suposadament es trobà una imatge de la Mare de Déu. El castell, de planta rectangular i molt malmès, es troba sobre un turonet, i formà part de la defensa de la vall del Congost, igual que d'altres castells, com el de Tagamanent, Pedralba o Rosanes. És possible arribar amb cotxe tant al Santuari de Puiggraciós com al castell de Montmany, tot i que existeix també la opció de fer excursions a peu, com per exemple sortir del Figaró, pujar per camins fins al castell i arribar finalment al Santuari de Puiggraciós, per acabar o bé als pobles de La Garriga o L'Ametlla o per tornar al Figaró.

Vivia a Can Romaní, a Montmany, un home anomenat Aleix, molt vell, tant, que els més ancians del poble ja el recordaven vell quan eren petits, però alhora era també molt fort, i aquesta conjunció era cosa de meravella i tothom al poble pensava que era un bruixot i que havia fet un pacte amb el dimoni.

L'Aleix feia cas omís de les parleries de la gent, i sabia que mai li podrien fer mal, doncs sempre anava acompanyat per uns gossos grans que començaven a bordar tot just algú se li apropava i tothom li tenia por i els nois fugien espantats quan el veien venir.

Vista del Figaró, amb el riu Congost
L'Aleix tenia reserves de menjar al soterrani de casa seva i menjava sempre sense privar-se de res, com un marquès, encara en temps en els quals la gent havia de menjar pa florit i beure vi agre perquè era l'única cosa que hi havia. Més d'un cop havien pensat els habitants del poble en assassinar-lo o en robar-li la collita, per així poder alimentar els seus, però la por que inspirava l'Aleix els dissuadia de posar en pràctica els seus pensaments.

Un dia, de cop i volta, l'Aleix desaparegué, i la veu corregué pel poble fins a tal punt que no es parlava d'una altra cosa, de tal manera que, prenent les precaucions necessàries, la gent del poble anà a Can Romaní per descobrir què li havia succeït a l'Aleix, però quan arribaren descobriren que la masia estava buida completament i no en restava res, ja fóren animals o mobles, i semblà que tot s'havia evaporat.

D'ençà d'aquell dia la gent no tornà a saber res de l'Aleix en molts mesos, fins que un dia un pastor de Can Sunyer assegurà que l'havia vist entre les alzines més altes d'un bosc, però ningú el cregué després de saber que tot allò existent a la masia propietat del bruixot s'havia esfumat.

Però uns pocs dies després un porquer també digué que l'havia vist pel serrat de Puiggraciós; alguns dies més tard un altre pagès també el veié, i així successivament fins al punt que tothom havia vist l'Aleix, i alguns fins i tot coincidien en haver-lo vist a dos llocs diferents a la mateixa hora. Tot i així, ningú no sabia on podia viure, doncs la seva masia continuava buida.

A alguns veïns se'ls ocorregué que potser vivia a l'església, que ja feia un temps que estava abandonada, de manera que, armats amb garrots per si calia fer front l'Aleix, anaren a comprovar-ho. Però pel camí el veieren dirigint-se al Puiggraciós, i entre tots decidiren finalment fer el que no havien gosat fer anteriorment. Pensaren que primer colpejarien els gossos i els farien fugir, per després enfrontar-se amb l'Aleix.

Vista d'un edifici del Santuari de Puiggraciós
No obstant això, mentre debatien l'Aleix els havia vist i s'havia apropat a ells. Els veïns gairebé no cregueren el que veien: l'Aleix anava sol, amb unes barbes llargues, molt malament vestit i, sobretot, molt brut. L'Aleix parlà i els demanà per caritat una mica de diners per poder comprar menjar, ja que feia dies que no tastava res. Els veïns, penedits de les seves vils intencions cap a aquell pobre home, li donaren el que portaven i s'apiadaren d'ell quan s'acomiadaren.

L'Aleix, mentre s'allunyava, somreia, doncs havia obtingut el que volia: fer creure a la gent del poble que era molt pobre, de manera que mai més ningú gosaria demanar-li diners, i no parlarien malament d'ell ni planejarien assassinar-lo.