divendres, 29 d’abril de 2011

Llegenda de Tagamanent

Vista de l'ermita de Santa Maria de Tagamanent

L'ermita de Santa Maria de Tagamanent, visible des de qualsevol indret del Vallès Oriental o de la plana de Vic, és l'única part que resta del castell de Tagamanent, documentat per primer cop al segle X, que s'alçà a la part més a ponent del massís del Montseny, sobre un turó a 1055 metres d'alçada sobre el nivell del mar. L'ermita es troba ben conservada gràcies a unes reformes realitzades no fa gaire temps, i en algunes ocasions s'hi celebren misses, esdevenint aquestes l'única possibilitat d'accedir al recinte. Tot i així, és un agradable lloc per realitzar una excursió en família degut a l'indret en el qual es troba, ja que és força ample i pla, i és possible arribar fins al Collet de Sant Martí en cotxe, havent de caminar únicament 15 minuts per arribar al cim del turó, encara que aquesta petita caminada es pot enllaçar amb altres pel Montseny per tal de fer-la més llarga i adequada a gent amb ganes de caminar.

Un dels comtes que visqueren al castell durant l'Edat Mitjana, el nom del qual no mencionaré esmentaré degut a que el seu llinatge arriba fins als nostres dies, trobant-se instal·lat al castell després d'haver-lo heretat, resolgué que només li restava contreure matrimoni per tal d'ampliar les seves possessions i tenir un hereu.

Per a un noble com ell, ric, amb possessions i bones influències, trobar una dona adequada per a casar-se no comportà cap problema i, d'entre les pretendents, escollí la més bella de les set filles d'un noble de la zona d'Osona, la qual tenia una bona dot que el permetria augmentar la seva riquesa.

El turó de Tagamanent vist des de les ruïnes del Puig-Agut
Nou mesos després dels desposoris el castell estava molt ben abillat i els servents il·lusionats per rebre el que en el futur seria el seu nou senyor quan, enmig d'aquesta expectació, el comte amb rostre ombrívol sortí de l'alcova on es trobava amb la seva dona i anuncià que el part s'havia complicat i que tant mare com fill havien deixat la vida. Darrere d'aquest anunci, que entristí fins a fer plorar tots els seus servents, demanà que el deixessin sol al castell durant una setmana per tal de permetre'l guardar el dol durant aquest temps; els servents, obedients, abandonaren el castell i foren a viure a les masies del voltant.

Però l'anunci del comte era mentida, doncs la seva esposa es trobava en un perfecte estat de salut amb el seu nadó als braços el qual també era sa, però havia nascut amb una deformitat, amb els braços més curts del que és habitual.

El comte, considerant aquesta deformitat culpa de la mare i una ofensa d'aquesta al seu honor, quan tothom hagué eixit del castell s'apropà a ella, que gronxava el seu fill a les seves mans i al qual estimava com una mare ha de d'estimar el seu fill tot i la seva deformitat, i començà a colpejar-la atribuint-li les culpes.

Quan la noia estigué coberta de sang, el comte la prengué pels cabells junt amb el seu fill i els tancà ambdós al calabós, amb la intenció de deixar-los morir de fam.

Durant tres dies i tres nits ressonaren pel castell els sanglots de la mare, demanant clemència, i del fill, famolenc, transcorreguts els quals cessaren d'escoltar-se els d'aquest últim i quedaren únicament els de la mare durant uns altres tres dies més, apagant-se a la fi.

En aquest temps el comte havia cavat dues tombes que omplí amb roba i, quan després d'una setmana de la seva anada tornaren els servents, es celebraren els oficis prenent les tombes falses com a vertaderes.

Vista del Vallès des del cim del turó
Un cop hagués transcorregut el temps de dol, el comte cercà una nova esposa, doncs anhelava tenir descendència i, un cop més, no li fou difícil trobar-la, contraient matrimoni aquest cop amb una noble de la zona del Vallès, ja que també desitjava augmentar les seves riqueses.

Però tornà a succeir, el seu nou fill nasqué deforme, aquest cop amb les cames curtes, de manera que el comte tornà a realitzar el mateix procediment que la vegada anterior, amb la diferència de que aquest cop matà la seva muller a cops i, per tant, únicament s'escoltaren els plors del nadó tancat al calabós durant un parell de dies.

Durant aquest temps, a més de cavar dues noves tombes i sentir-se aclaparat pels remordiments fins al punt de deixar anar crits esfereïdors, el comte passà moltes hores a l'església, resant, però no a Déu, en el qual ja no creia després d'haver rebut d'ell dos fills deformes, sinó al Diable, pregant-li que li donés bona descendència.

En el mateix moment de la nit en el que el seu segon fill expirà, un vent gèlid recorregué l'església i el comte, estremint-se, es girà i veié una fosca silueta retallada contra la llum de la Lluna. Quan sortí de l'església i s'encarà amb el visitant, el mateix Diable prometé donar-li un infant sa si prenia com a esposa la primera dona que veiés des d'aquell moment; el comte, desesperat per tenir descendència, acceptà.

Interior de l'ermita de Santa Maria de Tagamanent
Succeí que la primera dona que el comte veié fou una vella serventa, la primera en tornar al castell per ocupar-se d'ell, però el comte, fastiguejat només del pensament de mantenir relacions amb ella, es digué a si mateix per tal de convèncer-se que aquella no era una dona al seu nivell. Emperò, després d'ella veié una jove i bella camperola amb la qual decidí casar-s'hi el més aviat possible, tot i que encara durava el dol per la mort de la seva segona esposa.

Els seus familiars li demanaren que guardés aquest dol i que no rebaixés el seu honor, però el comte desatengué aquests consells, pensant només en l'única possibilitat que tenia d'obtenir una descendència decent, tal i com li havia assegurat el Diable.

Nou mesos després del casament al qual no acudí cap membre de la família comtal, la nova esposa donà a llum, però no és que el nen nasqués amb els braços curts, és que en nasqué sense i amb una creu invertida gravada al pit. El comte, enfurismat amb el Diable i embogit, prengué el nadó pels peus i a plena llum del dia i sota l'atenta mirada dels servents començà a colpejar amb el nadó les parets de l'església on havia tancat el tracte amb el Diable, fins que el nen no fou més que una massa informe de sang, carn i ossos a les seves mans, i el llençà davant de la porta del calabós per després llençar-se ell mateix sobre la seva espada espasa.

Vista de la part posterior de l'ermita
Els servents, que durant llarg temps havien escoltat plors de nadons, entraren al calabós i trobaren els cadàvers que el comte no s'havia atrevit a retirar i, després, descobriren també les tombes buides; comprenent el que havia succeït decidiren abandonar el lloc.

Des de llavors la zona ha estat deshabitada, doncs es considerava que el lloc estava maleit i, encara que les masies properes s'habitin durant el dia, a les nits queden desertes, ja que diuen que per les nits s'escolten els plors de les mares desesperades, dels nadons famolencs i del comte boig.

Aquesta història és un altre exemple de que sempre s'han de complir els tractes, encara que sigui amb el Diable, perquè sinó l'engany es torna contra un mateix i les conseqüències són funestes.

Per acabar, els servents que abandonaren el castell per a poder referir-se a ell sense que se sabés d'on provenien i per a que no caigués en l'oblit el que havia succeït, decidiren anomenar-lo “nen amagat” al revés, és a dir, Tagamanen, on se li afegí amb el temps una t final per sonoritat fonètica.